Una de les coses bones que està tenint aquest confinament (sí, ho sé, ens consta veure-ho però té coses positives) és que la meva finestra, m’ha permès conèixer el meu veïnat.
No us parlo només dels veïns que tinc al costat, que aquests diguéssim que ja els coneixia, sinó també els del bloc de davant i dels del final del carrer. Però el millor és que, tot el que m’han ensenyat són coses positives, que aquests dies s’agraeixen molt i que m’agradaria compartir amb vosaltres.
El primer que vaig descobrir, és que just al bloc de davant també hi viuen infants. Ho van veure els meus petits quan un matí en aixecar la finestra em van cridar -mama, mama mira!- i és que els vidres de la finestra de davant van aparèixer pintats de molts colors per fer un Arc de Sant Martí, amb tot de missatges positius. A les criatures els ajuda molt aquests dies veure que no estan sols, que hi ha altres nens com ells que també s’han quedat a casa per combatre el coronavirus.
Però el millor descobriment va ser saber que tinc uns veïns, al final del carrer, que no deixaran que el nostre veïnat es quedi enfonsat en un sofà. Què fan? Doncs a les tardes posen els altaveus al balcó, que ja tenen tot ple de globus, i vestits amb perruques i indumentària que segur guardaven de carnaval, ens amenitzen amb cançons alegres que fan sortir tothom a ballar. No us podeu imaginar el que és veure, gent jove, pares, nens, nenes i sobretot avis, seguint el ritme de la música, ara braços amunt, ara cul enrere, ara fem un salt…. i així compartim els nostre moment de veïnat “rumbero”, que serà encara millor quan puguem estar uns al costat del altres per comentar les millores coreografies.
Per últim el que vaig descobrir va ser que tenim uns voluntaris genials, que estan al nostre costat i que ens ajudaran a no defallir. Així el diumenge passat, mentre els veïns posaven els altaveus apunt i es vestien per l’ocasió, la música de l’Amparito va començar a sentir-se de fons, era un cotxe de protecció civil amb els altaveus a tot volum perquè tots ho poguéssim sentir. Quan van ser al mig del carrer van baixar dues persones del cotxe que anaven amb mascareta i guants. Em vaig pensar que haurien vist alguna cosa, però no, es van posar a aplaudir-nos i a saludar a tothom, sobretot als pisos on veien que teníem criatures petites. És un dels moments bonics que guardaré com a record d’aquests dies, que tantes vegades són grisos i trists, però que gràcies a totes aquestes persones de les que us he parlat, es fan molt més suportables.
Gràcies a tots i a totes per ser com sou, amb gent així està clar que…..TOT ANIRÀ BÉ!
