Inscripcions obertes al Dinar de Nadal 2024

La vida d’Irene Villa va canviar per sempre quan el 1991, quan tan sols tenia 12 anys, va ser víctima juntament amb la seva mare d’un atemptat perpetrat per la banda terrorista ETA. L’explosió d’una bomba va provocar que Irene perdés les dues cames i tres dits d’una mà. Va ser una experiència traumàtica, una d’aquelles que moltes persones, malauradament, no poden superar. Però aquest no és el cas de la Irene ja que, tot i ser una nena, mai va perdre el somriure. El fet de no tenir cames no ha estat un impediment perquè ella hagi gaudit d’una vida plena i hagi aconseguit tots els reptes que s’ha proposat. Per a Irene Villa no existeix la paraula impossible, i no ha deixat de demostrar-ho al llarg de tots aquests anys. Sense cap mena de dubte, és un dels exemples de superació més importants que hem tingut a Espanya.

Irene Villa no ha perdut el temps i el seu currículum és tan extens com brillant. Té tres llicenciatures, en Comunicació Audiovisual, Humanitats i Psicologia. Treballa com a conferenciant i periodista d’opinió, i ha col·laborat en mitjans com Radio Nacional de España, Antena 3, Cadena Cope, 13 TV, Telemadrid o La Razón. Ha publicat diversos llibres, entre els qual es troben ‘Saber que se puede’, ‘S.O.S. Víctima del terrorismo’, ‘Nunca es demasiado tarde, princesa’ o ‘Como el sol para las flores’. També ha estat delegada a Madrid de la Asociación de Víctimas del Terrorismo. I a tot això cal sumar-hi la seva brillant trajectòria esportiva, ja que ha aconseguit un bon grapat de medalles en esquí paralímpic, incloent diversos ors i el títol de la Copa d’Espanya. Així mateix, ha aconseguit el subcampionat en la categoria d’esgrima adaptada en els campionats nacionals d’esport paralímpic. Malgrat aquesta frenètica activitat professional, ha tingut temps de formar una família i és mare de tres fills.

Irene Villa és psicòloga, periodista, víctima del terrorisme, esportista d’elit i mare. Però per sobre de tot això s’ha convertit en un símbol de superació, de tenacitat, d’optimisme, de coratge, d’alegria, d’acceptació i fins i tot de clemència, perquè a estat capaç de perdonar aquells que van intentar acabar amb la seva vida. Irene Villa és un exemple per a tots nosaltres per tot allò que representa, per la seva senzillesa i naturalitat, i perquè ens recorda que tot i que el camí estigui ple d’obstacles mai hem de rendir-nos i hem de seguir avançant.

Se li atorga un Premi Ones per haver-se convertit en un gran exemple de superació per a tot un país, per fer evident que si hi ha força de voluntat es poden superar tots els obstacles, i per creure amb fermesa en valors com el perdó i la bondat per aconseguir una societat millor.

Ignacio Escolar és un dels periodistes més reputats que hi ha avui dia a Espanya. Va ser el fundador i el primer director del diari Público i ha col·laborat amb mitjans com Televisión Española, Cuatro, Cadena SER o The Guardian. L’any 2012 va ser un dels cofundadors de Eldiario.es, una publicació digital que dirigeix des del primer dia i que ha suposat una revolució, ja que compta amb més de 33.000 socis i sòcies que amb la seva aportació econòmica ajuden a garantir la seva independència i rigor. Escolar, que és molt popular per les seves aparicions diàries a La Sexta, és un professional compromès que creu que el periodisme d’investigació és un dels pilars bàsics de la democràcia.

Raquel Ejerique és la redactora en cap de Política Social a Eldiario.es i és una de les signatures més respectades del mitjà. Durant la seva carrera ha col·laborat a ABC, La Razón, 20 Minutos o Cadena Ser, entre d’altres. En els darrers anys la seva trajectòria s’ha centrat en el periodisme d’investigació i ha aconseguit exclusives que han entrat de ple en l’agenda política del país, com l’escàndol del ‘Cas Cifuentes’. Va ser Ejerique qui va publicar que l’expresidenta de la Comunitat de Madrid Cristina Cifuentes havia obtingut un títol de Màster en Dret Autonòmic per la Universidad Rey Juan Carlos amb notes falsificades.

Tant Escolar com Ejerique porten anys demostrant que el periodisme continua tenint un paper essencial per al bon funcionament de la democràcia. Tots dos han posat de relleu que és una professió que es pot i s’ha d’exercir amb rigor, objectivitat i respecte cap als ciutadans. També han demostrat que els periodistes poden i han de ser valents, perquè per desgràcia hi ha persones amb molt poder que no volen que es revelin els seus secrets. No s’ha d’oblidar que Escolar i Ejerique van ser imputats per destapar el ‘Cas Cifuentes’, és a dir, per fer bé la seva feina. Tot i això, mai han cedit ni als xantatges ni a les amenaces i sempre han defensat la seva feina amb el cap ben alt, i això és una cosa de la qual no pot presumir tothom.

Se’ls hi atorga un Premi Ones per exercir un periodisme d’investigació rigorós i compromès amb els ciutadans, per ser vigilants del poder i advocats defensors de les llibertats públiques, i per denunciar sense descans la corrupció sistèmica de l’estat i contribuir a enfortir la nostra democràcia.

Lydia Cacho és una popular periodista, escriptora i conferenciant, així com una gran activista i defensora dels drets humans. Sempre ha estat una persona lluitadora, i des de molt jove es va involucrar en moviments feministes. Aquest caràcter combatiu ha estat clau en la seva carrera com a periodista, que s’ha centrat en investigar qüestions de violència de gènere, salut, infantesa i delinqüència organitzada. El seu compromís amb la societat i amb la veritat li han ocasionat molts problemes, ja que Mèxic és un dels països més perillosos del món per exercir el periodisme. Però Lydia Cacho sempre ha tingut molt clar que ningú la farà callar, i mai ha deixat de denunciar tot allò que no funciona en aquest món i d’apuntar amb el dit als causants d’aquests mals, per molt poderosos que aquests siguin.

El 2004 va publicar el llibre ‘Los demonios del Edén’, en què denunciava l’existència d’una xarxa de pornografia infantil a Mèxic que involucrava diversos polítics i personatges de la vida pública. El 16 de desembre de 2005 va ser arrestada i torturada durant vint hores, i posteriorment va ser empresonada per treure aquest cas a la llum. Des de la publicació de l’obra, Cacho va començar a rebre amenaces de mort i atacs de tot tipus, incloent diversos atemptats. Ha hagut d’exiliar-se, ha perdut múltiples feines per pressions i ha patit vexacions per part dels governs de Vicente Fox, Felipe Calderón i Enrique Peña Nieto. Però ella mai ha callat i ha seguit amb les seves investigacions. Gràcies al seu treball, Cacho va aconseguir que s dictés la primera sentència per tràfic sexual de nens i pornografia infantil a Llatinoamèrica. L’any 2018 el Comitè de Drets Humans de l’Organització de les Nacions Unides va emetre una resolució en què afirmava que a periodista va ser detinguda il·legalment, torturada i revictimitzada per l’estat mexicà. El cas encara és obert.

Cacho ha publicat més de deu llibres i centenars de reportatges d’investigació sobre prostitució infantil, tracta de blanques, narcotràfic i un llarg etcètera. Més enllà de la comunicació, s’ha de destacar que és la fundadora d’un centre d’adopció per a dones i els seus fills i filles víctimes de la violència anomenat CIAM Cancún A.C. La seva trajectòria ha estat reconeguda amb múltiples reconeixements periodístics i humanitaris, entre els quals s’inclouen els prestigiosos Premi ALBA/Puffin a l’activisme en pro dels drets humans, el Premi Olof Palme, l’OXFAM Women’s Right Award, el World Press International Hero o l’Ordre de Honor del govern francès.

Se li atorga un Premi Ones per practicar un periodisme lliure i valent tot i les amenaces i els atacs rebuts, per investigar sense descans problemàtiques que afecten les classes més desfavorides com són la pedofília, les xarxes de prostitució i la corrupció política, i per ser un exemple de gosadia i coratge en un món cada cop més necessitat d’heroïnes.

La cantant, compositora i productora Amparo Sánchez és una de les pioneres de la música de fusió a Espanya, així com un dels màxims exponents del moviment conegut com mestissatge musical. Va ser l’alma mater del mític grup Amparanoia, que va editar vuit discos i va fer gires multitudinàries per Espanya, Europa i Amèrica Llatina, fins que el 2008 va iniciar la seva carrera en solitari. És una de les poques artistes espanyoles que han estat reconegudes amb el prestigiós World Music Award de la BBC, guardó que va recollir el 2005 com a millor banda europea. Tot i que encara li queda molta carrera per endavant, a dia d’avui ja se la pot considerar com una icona de la música espanyola de les darrers dècades.

Però més enllà de la seva trajectòria artística, cal posar en valor el nom d’Amparo Sánchez perquè des dels seus inicis ha estat molt involucrada en la defensa dels drets humans i molt compromesa amb tot tipus de temes socials. Sempre ha entès la música com un mitjà per canviar el món, i això es veu reflectit en les seves lletres. D’aquesta manera, Amparo Sánchez ha impulsat múltiples campanyes solidàries i ha participat en moltes d’elles com a col·laboradora. Ha estat involucrada en projectes contra el racisme, en defensa de la cultura solidària i d’ajuda a les dones víctimes de violència sexual a l’Àfrica, entre moltes d’altres. El feminisme és un dels seus principals cavalls de batalla, i per això va ser reconeguda amb un Premio Meridiana, atorgat per l’Institut Andalús de la Dona a persones que defensen la igualtat de drets i oportunitats entre dones i homes.

Un altre dels punts destacats de la seva carrera va tenir lloc l’any 2014, quan va publicar el llibre ‘La niña y el lobo. Vivir para contarlo, una historia de violencia machista y superación’. En aquesta obra, Sánchez explica sense pèls a la llengua la seva experiència real com a víctima de maltractaments, que va patir des dels 14 fins als 24 anys. ‘La niña y el lobo’ és molt més que un testimoni real: és una història de superació i esperança, que aconsegueix convèncer els seus lectors que és possible abandonar les pors, la culpa o la vergonya i trencar amb el seu maltractador. Que una artista famosa i amb tant d’èxit com ella reconegués que havia estat víctima de la violència de gènere va ajudar moltes dones anònimes que també havien patit el mateix drama a fer-se més fortes i posar fi a la seva situació.

Se li atorga un Premi Ones per haver-se convertit en una icona de la música espanyola, per desenvolupar una carrera artística en la qual el feminisme, els valors humanitaris i l’ecologia sempre han tingut un gran protagonisme, i per utilitzar el seu prestigi per impulsar campanyes solidàries en favor de les persones més desfavorides.

L’any 1999 es va celebrar la primera edició del llavors conegut com Festival internacional de la cultura romana. Aquestes jornades de reconstrucció històrica es van posar en marxa per reforçar la candidatura a Patrimoni Mundial de la UNESCO de Tarraco. L’esdeveniment va ser un gran èxit i se li va donar continuïtat. Vint-i-una edicions després, Tarraco Viva s’ha convertit en un dels festivals de divulgació històrica més importants i prestigiosos d’Europa. També és la principal eina amb què compta Tarragona per mostrar al món el seu meravellós patrimoni romà, fins al punt que avui dia la ciutat no s’entendria sense la celebració d’aquest certamen.

Les xifres parlen per si mateixes. Tarraco Viva supera des de fa diversos anys els 100.000 espectadors, molts d’ells turistes, amb el conseqüent benefici econòmic per a la ciutat. Se celebren gairebé mig miler d’actes, com reconstruccions teatralitzades de la vida en època romana, visites  guiades pel patrimoni, col·loquis, demostracions gastronòmiques, tallers, etc. Tot això és possible gràcies al treball de les més de mil persones que mobilitza el festival sota la batuta de Magí Seritjol, que és el fundador, el director i l’alma mater de Tarraco Viva.

Tarraco Viva funciona d’una manera singular. A diferència d’altres festivals del mateix estil que banalitzen la cultura, Tarraco Viva aposta pel rigor històric i la reflexió. I ho fa des del convenciment que la millor manera d’enriquir la nostra societat és no oblidar ni qui som ni d’on venim. La passió per la història, la investigació, la divulgació i Tarragona són els motors que permeten que Tarraco Viva no deixi d’avançar. I tant de bo que continuï sent així durant molts anys, perquè com diu Magí Seritjol, “la cultura és tan necessària com tenir un plat a la taula”.

Se li atorga un Premi Ones per difondre la història antiga de manera atractiva i provocar la reflexió sobre el nostre passat, present i futur, per ser un referent europeu dins dels festivals de divulgació històrica gràcies a l’esforç i la passió de centenars de tarragonins i tarragonines, i per conscienciar la societat sobre la importància del patrimoni cultural.

És complicat definir Maria Sánchez amb una sola paraula, ja que el seu talent es manifesta en diverses disciplines. Això sí, tota la seva obra té un punt en comú: el seu amor incondicional per la natura i per l’entorn rural. María Sánchez és veterinària de camp, ramadera, escriptora, poeta i articulista. Ella personifica un concepte que molt sovint oblidem o menystenim: que la cultura i el medi rural són compatibles i la seva unió pot generar una bellesa extraordinària.

Un bon exemple són els versos de ‘Cuaderno de campo’ (2017), el primer poemari de la cordovesa, que ha estat un èxit editorial, i ‘Tierra de mujeres’ (2019), la seva segona recopilació. Els seus poemes, que s’han publicat en diverses revistes i antologies, són una reflexió sobre la família i com aquesta ens construeix, sobre el cos, i com aquest ens bressola o ens aïlla, i sobre la nostra pròpia posició respecte als nostres orígens. Les estrofes transcorren en cases antigues i entre animals que també neixen, creixen, es reprodueixen i moren. María Sánchez també coordina el projecte ‘Las entrañas del texto’, des del qual convida a reflexionar sobre la creació, i ‘Almáciga’, un viver de paraules del medi rural de les diverses llengües del nostre territori. Així mateix, col·labora habitualment a Carne Cruda Radio, amb la secció ‘Notas de campo’, un diari sonor ple d’històries, persones i animals que habiten i cuiden el nostre medi rural.

La segona columna sobre la qual se sustenta la seva obra és el feminisme. O, com ella mateixa defineix, un “feminisme de germanes i terra”. I és que María Sánchez reivindica el paper essencial que la dona sempre ha tingut en relació amb el medi rural. “Sense les dones, el camp avui no existiria”, va etzibar en una entrevista. En un món com és el camp que de manera tradicional –i errònia- sempre s’ha vinculat als homes, aquesta veterinària posa en valor la feina que durant segles han fet les dones a l’hora de cuidar la terra i els animals. I a més ho fa de la manera més bonica possible: a través de les paraules.

Se li atorga un Premi Ones per posar en valor el rol fonamental que la dona ha representat en el medi rural al llarg de la història, per oferir una visió realista de la vida en el camp i apreciar el seu coneixement, i per escriure una poesia bella i reivindicativa en la qual combina la seva indignació per la posició de les dones en la societat amb l’amor per la natura.

Verde Balam és un moviment ambientalista i social posat en marxa per l’empresa mexicana del sector energètic Nuvoil que desenvolupa la seva missió principalment a l’estat de Veracruz. Aquesta comunitat verda va començar a funcionar el 2011 i en tan sols vuit anys s’ha convertit en un referent per a l’ecologisme i el cooperacionisme mexicà. Mitjançant projectes de desenvolupament sostenible i basant la seva força en el voluntariat, Verde Balam pretén generar canvis en la mentalitat de les persones i en el medi ambient per beneficiar tots els éssers vius que habitem el nostre meravellós planeta.

El valor diferencial de Verde Balam respecte altres moviments és la transversalitat, ja que en tots els seus projectes es barregen de manera directa la sostenibilitat, la justícia solidària i el desenvolupament social. Així, totes les accions que porten a terme produeixen un efecte beneficiós tant per a l’ecosistema com per a les persones més necessitades. Verde Balam creu de manera ferma que el progrés de la humanitat ha de ser una eina bàsica a l’hora de lluitar contra el canvi climàtic i els problemes mediambientals. I el temps els està donant la raó.

Alguns dels projectes més emblemàtics de Verde Balam són ‘T’imagines un món sense vainilla?’, amb què es pretén conservar la vainilla mexicana mitjançant accions de sostenibilitat ambiental que protegeixen els cultius; ‘Tetra House’, que fomenta el reciclatge d’envasos tetrabriks per entapissar els habitatges que pateixen les inclemències de les baixes temperatures; o ‘Don Goyo’, un pla de reforestació i conservació de l’ecosistema a la zona boscosa de la ciutat de Xalapa. També cal ressaltar la seva estreta col·laboració amb la Fundación Yépez, amb la qual es treballa colze a colze per promoure el respecte, la cura i la preservació de la tortuga marina i l’entorn marí en el qual hi habita.

Se li atorga un Premi Ones per impulsar una estratègia en què el desenvolupament social, la sostenibilitat i la justícia solidària sempre van agafades de la mà, per creure en el voluntariat i en la força de les persones com un dels principals eixos del seu projecte, i per ser un dels màxims exponents mexicans en la lluita contra el canvi climàtic.

The Guernica Group és una iniciativa posada en marxa l’any 2016 que reuneix advocats, investigadors i professionals de gran prestigi que treballen per portar davant la Justícia autors de delictes internacionals i violacions dels drets humans. Aquest moviment de rellevància mundial és format per tres despatxos de lletrats que són independents però treballen de manera coordinada perquè comparteixen una missió i els mateixos valors: G37 Despacho Internacional (Madrid), Guernica 37 International Justice Chambers (Londres) i The Guernica Centre for International Justice (San Francisco). Tots tres interactuen amb les comunitats afectades amb dos grans objectius: que es faci justícia i incentivar les reformes institucionals que siguin necessàries en aquests territoris per prevenir futures vulneracions.

En els darrers anys han treballat en multitud de casos en països com Colòmbia, Síria, Gàmbia, Bangladesh, Líbia, Sri Lanka o El Salvador. Per posar només uns exemples, The Guernica Group ha aconseguit portar a l’estrada a Inocente Orlando Montano (per l’assassinat de sis jesuïtes de la Universidad Centroamericana de El Salvador) i Pedro Barrientos (culpable del crim del cantautor xilè Víctor Jara), o que l’Audiència Nacional d’Espanya admetés a tràmit la querella per terrorisme i tortures massives a Síria, inculpant nou alts oficials sirians liderats pel president Bashar Al-Assad. El propòsit sempre és el mateix: transformar les societats que surten d’un conflicte mitjançant les lleis per assolir la pau, la justícia i la seguretat dels pobles.

The Guernica Group és un projecte molt relacionat amb Espanya ja que Almudena Bernabéu i Maite Parejo són cofundadores de la iniciativa, així com dues de les principals responsables del seu funcionament. En el cas de Bernabéu, cal destacar que és una de les advocades espanyoles més reputades i el seu currículum se situa a l’alçada d’uns pocs escollits. La seva carrera sempre ha estat enfocada en la defensa dels drets humans i en perseguir les brutalitats de genocides i dictadors. Per la seva banda, Parejo és la vicepresidenta de l’Associació Pro-Drets Humans d’Espanya (APDHE) i lidera el G37 Despacho Internacional.

Se li atorga un Premi Ones per combatre la impunitat dels crims internacionals i defensar de manera altruista milers de víctimes d’abusos contra els drets humans, per aconseguir jutjar i castigar genocides i assassins que es creien intocables, i per promoure reformes institucionals en països en vies de desenvolupament per evitar futurs conflictes.

Que existeixi un equilibri entre la conservació dels recursos naturals i la producció agrícola és un repte global que cada vegada és més important degut a l’augment de la població mundial. Una producció sostenible basada en tecnologia innovadora permet produir més aliments sense la necessitat d’utilitzar més terra per a l’agricultura, preservant així els hàbitats naturals, la seva fauna i la seva flora. Això ho saben molt bé a la Unitat Agrícola de BASF Española, que ofereix solucions agrícoles sostenibles i innovadores que van de la mà amb la naturalesa i tots els éssers vius que habitem el planeta.

La divisió agrícola de la multinacional alemanya experimenta amb noves substàncies químiques i biològiques i comprova la seva efectivitat amb fungicides, insecticides, herbicides o solucions que van molt més enllà de la protecció de cultius. L’objectiu final és que aquests productes protegeixen contra malalties, plagues i males herbes i incrementin la seguretat, la qualitat i la quantitat de la collita, aconseguint així una agricultura més eficient i sostenible. Entre molts altres projectes, en els darrers anys s’han portat a terme investigacions sobre el comportament de certs fungicides en cultius com el blat dur i tou, assaigs amb tècniques de control biològic, l’aplicació de polímers superabsorbents en agricultura intensiva o la posada en marxa d’un mètode molecular per a la detecció d’arròs resistent a herbicides.

Els investigadors de protecció de cultius de la Unitat Agrícola de BASF treballen amb agricultors, experts en control de plagues i altres professionals del sector a fi que les seves necessitats es converteixin en realitat. També dissenyen programes de tutela de productes per a la protecció de cultius per garantir una gestió ètica i responsable durant tot el cicle de vida. Així mateix, treballen per reduir les emissions cap al medi ambient durant els processos de producció i per optimitzar l’ús i cura de l’aigua a les plantes de producció. Moltes d’aquestes investigacions es duen a terme a les cinc estacions experimentals agrícoles que BASF té repartides pel món, una de les quals es troba a la localitat sevillana d’Utrera.

Se li atorga un Premi Ones per treballar durant dècades en la modernització dels processos agrícoles, per desenvolupar múltiples projectes per una agricultura més sostenible, per crear un fungicida biològic que respecta les abelles i plàstics biodegradables que es converteixen en matèria orgànica, i per apostar per la innovació per aconseguir un futur més pròsper per a la humanitat.

El Partit Animalista Contra el Maltractament Animal (PACMA) és una formació política creada l’any 2003 la raó de ser de la qual és la defensa dels drets dels animals i la protecció del medi ambient. El partit va néixer en una època en què l’animalisme era minoritari a Espanya i existien molt poques veus que defensaven canvis en la legislació per al regne animal. Poc a poc, i finançant-se de manera exclusiva amb les quotes dels seus afiliats, el PACMA ha anat creixent i el seu suport electoral s’ha multiplicat en tots els comicis. I el més important és que han aconseguit situar els drets dels animals en l’agenda política espanyola i la seva força ha estat imprescindible per a la creació d’una consciència animal en la nostra societat.

Entre moltes altres mesures, el PACMA defensa en el seu programa la prohibició de qualsevol tipus d’espectacle taurí (de fet, el seu primer nom va ser Partit Antitaurí Contra el Maltractament Animal) i de exhibicions amb animals (circs, delfinaris, etc.), acabar amb la caça i la pesca esportiva, el tancament de les granges pelleteres i de foie-gras, l’enduriment de les condemnes del Codi Penal per maltractament animal, la legalització de l’accés dels animals en transports públics, la promoció de la dieta vegana en els menjadors de centres públics i restaurants, etc. Les altres dues bases que sustenten l’ideari del PACMA són l’ecologisme i la justícia social.

Durant els últims anys, el PACMA ha liderat diverses campanyes animalistes que han comptat amb un gran suport popular. La més mediàtica ha estat sens dubte la del Toro de la Vega de Tordesillas. Durant més d’onze anys, la formació va portar a terme una intensa lluita plena d’activisme social, pressió política i batalles legals. Les imatges cruentes que el PACMA mostrava cada any sobre el festeig van ser vistes a tot el món i van aconseguir posicionar a una majoria de la societat en contra d’aquesta salvatge tradició. Després d’una manifestació multitudinària a la Porta del Sol de Madrid, finalment el PACMA va assolir el seu gran objectiu. El maig del 2016 es va aprovar el Decret que impedeix la mort en presència de públic del Toro de la Vega, i per tant el seu abatiment amb llances per part dels veïns de Tordesillas. Per fi, després de molts segles, el PACMA va aconseguir fer justícia.

Se li atorga un Premi Ones per contribuir de manera decisiva a la creació i el desenvolupament d’una consciència animalista a Espanya, per reivindicar des de fa 15 anys que els animals tenen drets i assolir que aquesta idea formi part de l’agenda política, per defensar idees progressistes a nivell social, i per liderar la batalla que ha permès acabar parcialment amb el Toro de la Vega.

El jurat ha decidit concedir la distinció als ciutadans de Cambrils perquè el seu comportament va permetre incrementar la quantitat de fracció orgànica recollida durant el 2018 en comparació amb l’any anterior, cosa que va fer que en millorés la qualitat i que Cambrils es convertís en el municipi de la Mancomunitat de Sirusa on més es va augmentar la generació d’aquest tipus de fracció reciclable.